El secret, part I

Ai làs! El secret o windchest o caixa de vents o com vulgueu dir-li és el maldecap de l'invent. Es tracta d'aconseguir que amb el teclat s'obrin unes vàlvules que deixin passar l'aire i així els tubs sonen.
Fàcil?
Primer de tot vaig preparar una maqueta d'un secret per entendre el seu funcionament seguint una de les moltes pàgines web consultades i el resultat va ser:

A l'espàrrec metàl·lic li vaig posar una tecla provisional que estirava el mecanisme interior i, sorpresa!, funcionava (evidentment amb un tub connectat). L'aportació de l'aire era a pulmó bufant pel tub arrugat.

El mecanisme interior era molt senzill: L'espàrrec acabava en un tap de suro i per assegurar el retorn, una molla de llibreta de les amples donava prou força. Com que el sistema no era del tot viable (no m'agradava excessivament) vaig provar una altra cosa: la molla de retorn seria una pinça de papereria i als basars xinesos estan tirades de preu.

Aquí es pot veure l'acció de la maqueta de la vàlvula que, ja us ho avanço, no és la versió definitiva. A la foto següent podeu veure que hi vaig afegir un piu a la part inferior perquè servís de guia. Aquesta opció també ha quedat descartada bàsicament perquè al llibre de Tafall he trobat una solució més senzilla (ja m'ho deien que havia de fer cas a la gent gran...)

Arribats a aquest punt i posant la peça de mostra a "l'esquelet" del meu orgue m'adono que no vaig bé de mides i ho haig de fer més gran. Així que m'agafo un prestatge més gran i marco els diferents elements per fer-me'n a la idea

Ja sé quines mides ha de tenir i ja sé que aquesta peça és la de dalt. Muntar un secret que funcioni amb les vàlvules a dalt és per a mi més difícil. Així que la meva opció és que el secret estigui per sota (els dibuixos a llàpis d'on van les vàlvules representen el nivell inferior).

Un altre dels condicionament és l'amplada de les tecles. Llegint i mirant algun piano, decideixo copiar amb aproximació, les mides del teclat de casa i ho marco amb cinta de pintor per veure'n l'efecte.