El secret quasi està. Anem pel teclat !!!

Hi ha dies que s'està inspirat i, llevat del forat que em vaig fer ahir en un dit a l'escapar-se'm la broca, sembla que el secret va per bon camí i el podríem, a falta de tapar-lo i segellar-lo, donar per acabat:

Detall de les molles fetes a partir d'agulles imperdibles. Després de fer aquest suport (el de les negres) he vist que és millor deixar la punxa perquè es clavi a la fusta de la vàlvula en lloc de fer un forat per allotjar la molla tal com vaig fer a les corresponents a les notes blanques. Estalvia feina i la molla treballa milllor:

El següent pas ha estat muntar la part superior, que em servirà de base per al teclat. En el cas del meu orgue, l'alimentació de l'aire que va des del secret als tubs es farà per tub de plàstic. Quan "sigui gran" ja en faré un que les vàlvules treballin a la part de dalt i alimentin directament els tubs.

Els feltres tenen la intenció d'evitar fuites d'aire (ja ho veurem...). Aparentment, les vàlvules treballen acceptablement i la estanqueïtat l'he comprovada posant un llum al darrere. Un parell o tres d'ajustos han servit perquè sembli que tot és on ha de ser.

A continuació, un assaig de "volums" per anar-me fent la idea de com atacar les següents passes:

I un detall de més a prop del que serà el teclat:

La fusta travessera simula el tancament frontal i on, més o menys, hi anirà el punt de pivotació. I no m'haig d'oblidar de posar-hi un pes al final de la tija per aconseguir que retorni la tecla. Sens dubte, un nou repte. Quants en faré malbé?.

El nom del meu orgue: Penèlope

Fer i desfer, com la Penèlope. Per això crec que així és com s'ha de dir el meu orgue si és que un dia l'acabo...

La darrera desfeta: l'intent de anar posant els rematxes va acabar amb una fusta amb més forats que un formatge:

Així que, com encara tenia algun prestatge sense espatllar... endevineu? Sí!!! l'he refet!!!! però aquest cop amb ajut d'un accessori que m'ha regalat el Pare Noël:

Unes hores més tard...:

I

 Amb l'ajut d'una serra circular, cortesia del mateix personatge d'abans, he retallat la fusta (els defectes no els mostro) i ja he començat a posar les "parets" del secret:

També he afegit un travesser per allotjar les molles:

Com que la il·lusió és la mare de la impaciència he volgut veure com quedaria la "tapa" del secret i les tecles que conformaran el teclat (només en tinc fetes 3, de prova):

Següents coses a fer:

• Fer un segon travesser per les molles de les notes "sostingudes".
• Preparar les tapes frontal i del darrere.
• Posar el feltre i instal·lar les vàlvules.
• Fer els forats a la tapa superior per fer passar els fil-ferros i comprovar que les vàlvules vagin bé.

I més coses....

Pla "B" en marxa!!

Un cop fetes les 24 noves vàlvules toca posar-les en la nova base. Aquest com m'he decidit per un altre model de subjecció tal i com el vaig assajar a la vàlvula de prova. Com es pot veure a la foto, les separacions laterals per mantenir les vàlvules a lloc estan fetes amb tiges de bambú (les que es fan servir per les broquetes). Ja us anticipo que a hores d'ara ja m'estic plantejant una altra alternativa...

En la següent imatge podreu comprovar que les vàlvules es subjecten per una punta amb rematxes de ferreteria. Aquest recurs, molt econòmic, és també molt util ja que la peça de fusta llisca molt bé. És per això que molt probablement substituiré les tiges de bambú per rematxes i el mecanisme, així, anirà més suau (si aconsegueixo fer els forats rectes, és clar!)

També es pot observar que ja hi ha posat el feltre a totes les vàlvules. També, fent proves, he vist que si en poso a la base, s'aconsegueix que tanquin millor o sigui que això que veureu a continuació és el resultat:

I ja posats, vist que vaig tenir problemes en la versió anterior, ja he preparat els cables de fil-ferro i els he posat a cada vàlvula:

A què queda diferent del primer?

El següent pas serà completar l'altra renglera de vàlvules (corresponents a les tecles negres).

També he aprofitat per començar a pensar amb el teclat. Us avanço les primeres proves:

Continuarà...

Sense sortida!!! Cal replantejar-ho!!!

El camí de l'aprenentatge és complicat. Avui he près una decissió: aturar el procés de construcció del secret atès que hi havia problemes de molt difícil solució.
Unes fotos ajudaran a entendre-ho:

Aquest és l'aspecte del secret en aquest moment. Només calia posar les tapes frontal i del darrere...però.... al provar les vàlvules, resulta que no fan un recorregut vertical, es torcen i no tornen a lloc.

Una primera prova de molla amb un imperdible gran....

I una altra amb una molla de relligar papers. La veritat és que aquesta opció va millor per aquest disseny.

I ara, què???

Res més fàcil. Tornar a plantejar aquest element. I com que he llegit alguna coseta, canviaré l'estratègia: la vàlvula serà allargada, més alta que ample i molt semblant a la dels orgues de debò. Anirà subjecte per 3 tiges i mecànicament funciona millor.

Heus ací el llit amb canals perquè passi l'aire i les 3 tiges que, en aquesta prova, són de bambú.

Presento la vàlvula:

I aqui la tenim en acció.

Vist el resultat, ja em poso a fer les 23 vàlvules que em manquen seguint aquest model. Hauré de comprar tub de llautó (o possiblement fil de soldadura forta) per fer que tot el mecanisme funcioni suau i de moment el que he gastat és temps.

Les guies de les vàlvules

Una de les coses que m'he adonat és que les vàlvules s'han de guiar d'alguna forma. Així que em decideixo per un sistema de guies laterals inspirat amb el que s'acostuma a fer als secrets "professionals". En lloc de tiges metàl·liques en faig servir de fusta.

Aprofito i faig els forats que deixaran passar (espero) l'aire

Preparo les vàlvules amb unes tires de beta que enganxo amb cola de fuster. Quan està ben sec hi afegeixo un troç de feltre que he comprat a la ferreteria. Tot i que si sou perspicaços ho podreu veure, aviat descobriré un problema important....

En efecte! les vàlvules són més amples que l'espai entre guies. De fet era un tema vist amb anterioritat i vaig pensar en fer uns encaixos. El resultat final, tot i que no molt desitjable, és prou acceptable:

I què en faig de les betes?? Com es pot veure més amunt es tracta que actuïn com a frontissa. Primer ho vaig encolar però la fusta que utilitzo per a la base no és bona per l'ús d'aquesta cola i es desenganxa tot. La solució: un munt de cargols. I com que les coses no vénen soles, faig curt a l'altre cantó. Les cintes negres no són de cotó i no s'enganxen ni a la de tres. Per sort la pega de tota la vida ho enganxa.

I la gran pregunta: segueixo???

El mal de tot és que vull anar descobrint l'instrument amb els meus propis errors, cercant una altra forma de fer-ho i amb materials i eines inadequats. Pel camí vaig llegint coses per Internet, el llibre que em vaig baixar de Tafall i fa poc m'he mirat tímidament un de francès d'allà el segle XVIII.

Constantment em replantejo el camí que ja he fet però en interès de l'aprenentatge continuaré i no desfaré el que ja tinc fet (que hauria de llançar a la brossa!).

De segur que quan m'hi posi "en serio" hauré après moltes coses que els llibres difícilment ensenyen en aquest tipus de treballs.

Mentre escrivia tot això he recordat que tinc una altra cosa per comentar: els càncams de les vàlvules. Els autors llegits fins ara els posen a sobre i jo ho he fet al lateral. Com que sé que tenen la raó modificaré la seva posició ja que tinc molt clar que en aquesta configuració els filferros farien nosa i les vàlvules no treballarien bé.

Fent cas als "grans" he assajat la nova molla per les vàlvules basada en una agulla imperdible (ja us ho vaig dir fa uns dies). Sembla que té prou força i ja hi estic treballant!

Com anticip del proper pas us mostro l'assaig de tancament del secret per fer-me a la idea (muntatge provisional):

Continuarà...

Les vàlvules del secret

Analitzat el problema em decideixo per fer les vàlvules del secret. Per fer-m'ho més fàcil aniran a la part inferior i això m'ajuda a simplificar el model. Si volgués que anéssin a la part de dalt, m'obligaria a fer un balancí entre el teclat i el secret i no crec que per al meu propòsit sigui massa bona idea.

Deicideixo arrodonir-les amb la intenció que el seu moviment sigui més suau. Més endavant m'adonaré que no és necessari i de fet no ho faré servir...

Marco el centre i li poso un càncam tancat. De pas aprofito per assajar la seva posició (no serà aquesta)

I simulo l'acció del teclat per veurè què tal vaig...

Després de donar-li voltes al tema aquest és el repartiment de les vàlvules al meu secret. Observeu que la corvatura és a dalt. També podeu observar els cartronets que marquen les separacions dels mecanismes.

Cercant solucions econòmiques vaig pensar que amb pinces de papereria solucionaria el tema de les molles de retorn i m'hi vaig posar...

Semblava que la cosa anava bé... però tampoc funcionava tot i la cura de posa-hi feltre a les vàlvules per evitar fuites d'aire. El pont es torçava per la força de les molles i cadascuna tenia la tensió segons el seu entendre. No tots els forats tapaven bé, les vàlvules no seguien l'eix i calia passar al pla "B".

I vaig pensar en un altre tipus de molla:

Exacte! una agulla imperdible. I a sobre s'assembla al que es posa als secrets de debò!!.

El secret, part I

Ai làs! El secret o windchest o caixa de vents o com vulgueu dir-li és el maldecap de l'invent. Es tracta d'aconseguir que amb el teclat s'obrin unes vàlvules que deixin passar l'aire i així els tubs sonen.
Fàcil?
Primer de tot vaig preparar una maqueta d'un secret per entendre el seu funcionament seguint una de les moltes pàgines web consultades i el resultat va ser:

A l'espàrrec metàl·lic li vaig posar una tecla provisional que estirava el mecanisme interior i, sorpresa!, funcionava (evidentment amb un tub connectat). L'aportació de l'aire era a pulmó bufant pel tub arrugat.

El mecanisme interior era molt senzill: L'espàrrec acabava en un tap de suro i per assegurar el retorn, una molla de llibreta de les amples donava prou força. Com que el sistema no era del tot viable (no m'agradava excessivament) vaig provar una altra cosa: la molla de retorn seria una pinça de papereria i als basars xinesos estan tirades de preu.

Aquí es pot veure l'acció de la maqueta de la vàlvula que, ja us ho avanço, no és la versió definitiva. A la foto següent podeu veure que hi vaig afegir un piu a la part inferior perquè servís de guia. Aquesta opció també ha quedat descartada bàsicament perquè al llibre de Tafall he trobat una solució més senzilla (ja m'ho deien que havia de fer cas a la gent gran...)

Arribats a aquest punt i posant la peça de mostra a "l'esquelet" del meu orgue m'adono que no vaig bé de mides i ho haig de fer més gran. Així que m'agafo un prestatge més gran i marco els diferents elements per fer-me'n a la idea

Ja sé quines mides ha de tenir i ja sé que aquesta peça és la de dalt. Muntar un secret que funcioni amb les vàlvules a dalt és per a mi més difícil. Així que la meva opció és que el secret estigui per sota (els dibuixos a llàpis d'on van les vàlvules representen el nivell inferior).

Un altre dels condicionament és l'amplada de les tecles. Llegint i mirant algun piano, decideixo copiar amb aproximació, les mides del teclat de casa i ho marco amb cinta de pintor per veure'n l'efecte. 

Un tub em porta a més tubs i....

Tot va començar amb la idea de si seria capaç d'aconseguir un so més o menys "decent" usant un simple tub. Vaig remenar per Internet i em vaig trobar amb vàries pàgines. Una d'elles, referida a l'Orgue Celrà, em va donar la pista de per on podia anar començant.
Primer ho vaig provar amb tubs de paper de cuina. Després d'uns quants fracassos, vaig aconseguir un tub dels anomenats "tapats" amb un so, diria jo, prou convincent.
A partir d'aqui es tractava de trobar algun material barat, fàcil de treballar i que em donés el que buscava i heus ací que el tub de PVC usat per a les conduccions elèctriques (diàmetre de 25 mm) m'anava d'allò més bé. Un altre tema a resoldre era com fer la boca del tub (la zona que es tapa i per on es deixa una escletxa per on ha de passar l'aire). La solució van ser uns taps de suro que em van proporcionar on dino cada dia. Alguns "autors" recomanen completar el tub amb una brida formada per una secció de tub prèviament tallada. En el meu cas vaig optar per una solució més cara i vaig aprofitar un accessori que s'utilitza per juntar dues canonades.
I com ho afino? Doncs amb el sintetitzador de casa i parant l'orella.
I com calculo la llargada dels tubs? Un altre cop Internet em mostrà que hi ha diferents fórmules i vaig fer un "excel" per aproximar-me al màxim a la longitud tot i que sent honest, la fórmula no acaba de rutllar prou bé especialment pels tubs de les notes altes però he trobar una solució més o menys fàcil per fer que les notes sonin més o menys com han de fer-ho. Properament inclouré alguna millora al respecte després d'haver començat a llegir alguna part del manual d'organeria de Tafall, trobat gratuïtament a la xarxa i d'altres recursos web que vaig col·leccionant per intentar treure'n de l'entrellat tot i que el què m'agrada és anar descobrint com funciona l'instrument.

Content amb el resultat, ja m'he embolicat a fer els tubs del meu orgue: 24 tubs i el més gran fa uns 60 cm!! Està bé per començar, oi? No els tinc tots fets, me'n falten 5.

El següent pas era posar els tubs "en formació" i anar construint l'orgue a mesura de com anava avançant. Remenant per casa trobo unes prestatgeries d'un moble d'Ikea (per cert, fusta molt dolenta per aquesta tasca) i li faig uns forats per allotjar-los. Això ja s'assembla a alguna cosa!!

Aquí podeu veure com queda la disposició dels tubs en un assaig de distribució en dues rengleres.

També es pot veure l'ús dels accessoris de connexió:

Bé, la cosa va agafant volada i començo a plantejar-me mides i disposició del teclat. Finalment (recordeu que vaig construint de dalt a baix) crec que el millor és una cosa semblant a això:

A partir d'aquí comencen els problemes de debò. La cosa es complica i de quina manera: un teclat (2 octaves); un secret (sí, allò que no es veu i que és fonamental perquè l'invent funcioni i que té un munt de possibilitats de construcció)